El rodet revista del patrimoni hidràulic valencià



Descargar 125.34 Kb.
Página1/2
Fecha de conversión04.09.2018
Tamaño125.34 Kb.
  1   2


EL RODET


REVISTA DEL PATRIMONI HIDRÀULIC VALENCIÀ

Sumari:

Editorial: Cal reivindicar el patrimoni hidràulic


Notícies i actuacions:

Estudi arqueològic per al projecte de rehabilitació del Molí del Tell de València


Els molins d’Aitana (L’Alcoià)

Monogràfic: La cuenca del río Amadorio (La Marina Baixa).


Articles: El fre

La nòria de Castelló de la Ribera


Llibres i revistes
Foto portada: Molí de les Palanquetes (Relleu)


C
Cal reivindicar el patrimoni hidràulic
ada cop són més les persones i els ajuntaments que denoten una certa preocupació i interés per recuperar allò que els queda del seu patrimoni hidràulic, d’una cultura de l’aigua que donà cos a la seua pròpia configuració històrica i, en el cas de molts municipis, a la seua evolució urbanística. Malauradament, molts dels intents esdevenen sovint l’última oportunitat per no perdre un dels trets més característics dels valencians: el legat de l’aigua.

Aquest legat és, sense dubte, molt variat perquè ha estat el resultat de la regulació i l’explotació de l’aigua que les diferents societats han practicat al llarg de la història en el nostre territori. Fruit d’això s’ha generat una variada gamma de construccions que, sovint, presenten unes solucions arquitectòniques impecables y d’una execució tècnica molt precisa. Normalment no es tracta d’obres monumentals, ni disposen de grans rètols pròxims que informen els ciutadans de la seua existència, però, malgrat això, és també ben cert que cal fer el possible perquè puguem aturar-nos a contemplar-los i a gaudir-los.

Perquè aquest objectiu puga fer-se realitat, cal començar a reivindicar aquestes construccions com una part més del nostre ric patrimoni històric i cultural, potenciant el seu estudi, la seua conservació i, sobretot, la seua posada en valor i difusió a tota la ciutadania.


Ara bé, tot i l’interés que cal mostrar per la conservació del patrimoni en general, s’ha de ser conscient també que no és possible arribar a tot i, pot ser, no ens hem de capficar en una reivindicació indiscriminada. Allò que cal fer, però, es procedir a un estudi i una documentació acurada dels nostres espais hidràulics, i de tots i cadascun dels seus elements funcionals, atesa la ràpida transformació que estan patit als darrers anys, quan no la seua definitiva desaparició o abandonament.

En aquesta línia, s’ha de manifestar, una vegada més, la decidida voluntat de la AVAM per dur endavant tasques d’aquesta mena, tot posant al servei de les administracions públiques i d’entitats privades la seua capacitat d’actuació i els coneixements tècnics que els grups interdisciplinars de treball han desenvolupat des que funciona l’Associació Valenciana d’Amics dels Molins.

L’elaboració d’informes previs a actuacions urbanístiques o de rehabilitació arquitectònica, l’assessorament tècnic i científic, la realització de projectes concrets d’intervenció sobre béns patrimonials o la seua implicació en tasques de difusió i posada en valor d’aquest patrimoni són, ara per ara, un bagatge força consistent i ampli que no es pot menysprear.

No deixa de ser paradoxal que allò que ens és tan a prop, tan habitual al nostre territori i que forma part del nostre propi tarannà com a valencians: la cultura de l’aigua, siga justament un dels fets més desconeguts per a tots nosaltres. No ens estarem d’insistir que la gent tenim el mal costum de començar a valorar les coses quan ja no les tenim, quan les hem perdudes, i és llavors quan recordem el que s’hauria pogut fer, però que ja no té remei. Davant d’eixe lament, l’AVAM vol fer una crida a la sensibilització i a l’actuació de qui correspon perquè recuperem el nostre patrimoni hidràulic i, amb ell, el nostre legat històric i cultural.



Redacció


Equip de redacció i disseny gràfic:

Enric Guinot, Sergi Selma



Col·laboradors:

Víctor Algarra, Benjamí Barberà, Paloma Berrocal, Alvaro García, Francesc Jover, Àlvar Sentandreu



Edita:

Associació Valenciana d’Amics dels Molins (AVAM)



Imprimeix: Impremta Ràpida Llorens, SL

DL: V-1929-2000




D
Estudi arqueològic per al projecte de rehabilitació del Molí del Tell de València
ins dels estudis previs per a la realització del Projecte de Rehabilitació del Molí del Tell, es van dur a terme durant els mesos de juliol i agost de l’any 2000 els treballs de camp de la primera campanya d’intervenció arqueològica a l’esmentat edifici.

El molí del Tell es troba situat al carrer de Tomás de Villarroya, 27, del barri de Sant Marcel·lí de València, integrat en el Parc de la Rambleta, el qual actualment es troba en procés de construcció. La propietat de l’edifici correspon a l’Ajuntament de València. Els estudis de caràcter arqueològic han estat dirigits pels arqueòlegs Paloma Berrocal Ruiz, Víctor M. Algarra Pardo i José Manuel Martínez García, que formen part de l’equip col·laborador del Projecte de Rehabilitació dirigit pels arquitectes Carmel Gradolí Marínez i Arturo Sanz Martínez.

L
Vista general del Molí del Tell (València)

’objectiu de l’estudi fou dur a terme una aproximació rigorosa, mitjançant els mètodes arqueològics de l’estratigrafia mural i sondejos en el subsòl, de la història arquitectònica de l’edifici, de manera que poguera reconèixer-se la importància patrimonial de cadascuna de les parts que el formen. Al subsòl únicament es realitzaren dues cates arqueològiques, la finalitat de les quals era dictaminar l’estratigrafia i la potencialitat de les restes. L’aparició de part de la maquinària hidràulica del molí suposà l’ampliació de la intervenció arqueològica, que es durà a terme de manera prèvia a l’inici de les obres de rehabilitació.

El territori històric on s’ubica el molí del Tell és l’horta de l’antic poblat de Patraix, municipi independent de València fins l’any 1870. Concretament es troba en l’àrea d’horta de la sèquia de Favara, al sud de l’actual barri de Patraix.

Aquesta zona ha estat sotmesa a una explotació agrària continuada des d’època islàmica fins a l’actualitat, amb l’aprofitament de l’aigua de la sèquia de Favara. Part d’aquesta aigua es destinà també a moure les rodes d’un elevat nombre de molins, entre els quals es troba el molí del Tell, que se situaven en els diferents braços de la sèquia.

Aquest és un dels pocs molins de l’horta de Favara que encara es troba en peu, junt al molí de la Closa o de la Gàbia, la conservació del qual és incerta a causa de la propera urbanització del marge nord del nou llit del riu Túria, on es troba ubicat. Aquest fet li dóna, doncs, un valor afegit a la importància patrimonial que té aquest edifici.

L’estudi de l’estratigrafia mural ha permés dissenyar una primera aproximació a la història constructiva de l’edifici, en la qual s’han diferenciat un total de sis fases des de mitjans del segle XVII, moment en què es daten les estructures més antigues relacionades amb el molí, fins a l’actualitat.

Des del punt de vista arquitectònic, el conjunt del molí del Tell és el resultat d’una forta intervenció constructiva centrada als voltants de l’any 1800, la finalitat de la qual fou dotar l’edifici d’una important àrea d’habitatge, al mateix temps que es mantenia l’activitat molinera, encara que s’eliminaren algunes àrees de l’antic molí.

E
Detall de l’excavació arqueològica

l cos principal de l’habitatge presenta un gran interés patrimonial en tractar-se d’un edifici de planta quadrangular que, al si d’un àmbit rural, està plenament influenciada per l’arquitectura neoclàssica del moment. D’aquesta adopta un gran nombre d’elements, presents en edificis coetanis, adaptant el llenguatge de les arquitectures cultes.

Aquesta intervenció constructiva ha facilitat, sens dubte, la conservació del conjunt, ja que des de mitjans del segle XX, assistim a la destrucció d’un gran nombre de molins a causa del cessament d’aquesta activitat i la seua conversió en unes instal·lacions obsoletes front a les modernes fàbriques de farina.

Al molí del Tell també s’assistí a aquesta paralització de l’activitat, cap a les dècades de 1960-70, i es va utilitzar l’espai que abans ocupava la maquinària del molí per a la cria de conills. Tanmateix, l’habitatge, que ocupa la major part de l’espai construït, continuà en ple funcionament com a casa d’horta o alqueria de València.

Del primitiu molí s’ha conservat la part fonamental, el veritable cor d’aquest tipus d’instal·lacions: la sala de les moles. En ella s’ha localitzat una part de les estructures del molí, concretament la volta del cacau, en què s’insereix l’arbre sobre el qual giren les moles, l’estructura de suport de la farinera i l’alçador.

Malgrat que representa una petita part de les estructures que romanen ocultes al subsòl, els resultats del sondeig permeten programar amb precisió una intervenció arqueològica futura a la sala de les moles. El bon estat de conservació del que s’ha trobat és un incentiu per a la posada en valor d’aquest conjunt patrimonial que s’integraria perfectament en el futur edifici rehabilitat, al marge de l’ús definitiu que se li done.

Des del punt de vista històric hem de manifestar que, amb les dades que actualment tenim, no hi ha cap indici que ens faça dur el moment de la fundació més enllà del segle XVII. No obstant això, disposem d’una cita bibliogràfica del professor Rosselló Verger (“Els molins d’aigua de l’horta de València”, 1989, p.343) en la qual es manifesta que existeix una referència documental del molí centrada en l’any 1422. No hem pogut contrastar aquesta referència fins al moment, però arqueològicament no es conserva cap estructura ni cap resta mural que ens duga a situar el seu origen a la baixa Edat Mitjana. L’excavació en extensió del subsòl podrà aportar dades concloents sobre l’antiguitat de l’edifici.


Víctor Algarra Pardo, Paloma Berrocal Ruiz

L
Els molins d’Aitana (l’Alcoià)


'aigua com a força hidràulica aplicada a la indústria va ser un descobriment molt important que potser avui no estiga suficientment valorat. Els molins de farina, de paper, etc., o qualsevol altra activitat industrial, no haguera sigut el mateix sense l'aplicació de l'energia hidràulica. Actualment, els avanços tecnològics han imposat energies no renovables que, a curt i mig termini, són més rendibles. Està per veure si a llarg termini serà possible mantenir-les.

Cada cop hi ha un major compromís en recuperar el culte que hi havia en els nostres avantpassats a l'aigua, i l'aprofitament que feien de l'aigua com a font d'energia. De dalt a baix del País Valencià està ple de restes d'enginys hidràulics que ens donen testimoni del que ha sigut eixa cultura de l'aigua. Són restes de molins de paper i farina que omplin els paisatges rurals d'horta i de secà. La comarca del Comtat és una bona mostra d'aquest culte a l'aigua per la gran quantitat de molins de farina i paper que hi han al llarg de rius i barrancs.

Per saber com era un molí hidràulic de farina aní a Alcoleja, per entrevistar a Joaquim Picó (abans que es produïra el seu traspàs) nascut el 1913. El senyor Picó, que era fill i nét de moliner, no sols em va atendre amablement a casa seva, també em va acompanyar als molins d'Aitana on ell de xicon i els seus avantpassats havien sigut moliners.

Els molins d'Aitana és un conjunt de tres molins situats estratègicament a la capçalera del riu Frainos abans de convertir-se en el riu de Penàguila i més avall fondres amb el riu Alcoi. Primer de res em va acompanyar a la font que naix a la falda d'Aitana tot just al peu del Penyot de la Carrasca en terme d’Alcoleja. D'ahí li ve el nom als molins. Des de la font hi ha una sèquia d'una distància aproximada de 800 metres fins una gran bassa que emmagatzema l'aigua per moldre sense interrupció. Tot just pegat a la bassa esta el cup del molí de dalt i uns quants metres més avall n'hi han dos més. Pel desnivell que tenen, l'aigua del primer molí s'enfila cap a l'altre cup i així fins al de baix.

T
Molí de Baix (Alcoleja)

ots tres molins eren d'una sola mola. Tanmateix, al de baix van afegir pels anys trenta una sofisticada, però simple, maquinària de fusta amb politges i corretges per tal de netejar el blat i humitejar-lo convenientment abans de moldre'l. El mateix aparell classificava la farina, la cernia, separava la sèmola del segó i la tornava a passar per la mola. L'enginy de moldre hi havia dos únics comandaments situats a la sala de moldre, a dreta i esquerra de la mola: el ganxo d'arrancar la mola que obria el tap de la segitia perquè isquera l'aigua, i l’anivellador de la mola. A finals dels anys 80, al menys el molí de baix era perfectament recuperable, tant l'immoble com la maquinària, inclòs el rodet situat a la cacau.

Quan els molins estaven en plena producció es podia treballar des de les 6 del matí fins a las 5 de la vesprada que s'havia buidat la bassa. Durant la nit tornava a recuperar-se i al dia següent tornaven a fer el mateix. Mai no va faltar l'aigua. A més, de temps immemorial, l'aigua era dels molins i les hortes no podien regar fins que l'aigua eixia per la cacau del molí de baix.

Pels anys quaranta, l'arbre de la mola del molí de baix, al mateix temps que feia moure tot l'aparell, també movia una dinamo per enllumenar el molí per la nit. Calculava el senyor Picó que sols el molí de baix, amb tot el seu aparell, tenia una força de deu cavalls.

L
Sessor del Molí de Baix (Alcoleja)

'ofici de moliner, com qualsevol activitat preindustrial, tenia una càrrega empírica extraordinària. El moliner havia de saber posar a punt tot l'enginy per tal de fer una bona farina. De vegades un molí dolent, si el moliner era assenyat, feia una bona farina. I un bon molí, si el moliner no coneixia prou l'ofici, no treia bona farina.

Quan el moliner necessitava del treball d'algun altre ofici: fuster, ferrer, obrer, etc., aquest es posava sota la direcció del moliner perquè ell, millor que ningú, sabia com havia de muntar els aparells. Les moles, pel desgast que tenien, havia que repicar-les per al bon funcionament de la molta. Això havia que fer-ho el moliner. Ell era qui tocava la farina amb els dits i sentia a tot hora el soroll de les moles que anaven marcant-li el bon funcionament. La qualitat de farina la donava la velocitat de la mola, la qual era controlada a ull pel moliner amb l'adequat cabal d'aigua. Aproximadament, el ritme de la mola francesa d’1,30 m de diàmetre havia de portar una velocitat de 8 o 10 metres per segon o l'equivalència a 120 revolucions per minut. Si les moles eren franceses, hi havia que repicar-les cada 3.000 quilograms de gra mòlt. Si les moles eren blanques, hi havia que fer-ho més sovint quan el moliner ho creia convenient.
Col·lectiu d’Amics dels Molins del Centre d’Estudis Contestans

  1   2


La base de datos está protegida por derechos de autor ©bazica.org 2016
enviar mensaje

    Página principal