Guia de Cinema. Departament de Religió El narrador



Descargar 36.28 Kb.
Fecha de conversión28.12.2018
Tamaño36.28 Kb.

Guia de Cinema. Departament de Religió

    • El narrador.

En la narració cinematogràfica la figura del narrador no és tan clara com en la narració literària.

Un exemple: L’apartament, de Billy Wilder.

En aquesta pel·lícula sembla que el narrador és el mateix personatge que comença a parlar-nos a l’inici de la pel·lícula, però quan arriba a la porta del pati de sa casa ens introduïm dins l’apartament i el film ens mostra què hi està passant. Sabem que C.C. Baxter és al carrer esperant que se’n vagen. És clar que ell no és el narrador, ell no pot contar el que no veu. En cinema el narrador és una instància superior que manipula tots els continguts cinematogràfics i que és difícilment distingible. L’anomenarem mega-narrador. En ocasions pot servir-se de narradors secundaris, com en el cas de L’apartament, però després aquest passa a ser un personatge més. Aquest mega-narrador és qui ens guia amb la càmera i ens mostra el que ell considera necessari per a la comprensió del relat, qui ens situa en un pla general o en un primer pla, qui indica quin moviment ha de fer la càmera, o quin pla ha de seguir-ne a un altre.

És com el narrador extern omniscient de la literatura amb la gran diferència que no ens diu res amb paraules (excepte en alguns casos), sinó que només ens mostra les imatges que considera adequades.


PEL·LÍCULA

QUI ÉS EL NARRADOR

TIPUS DE NARRADOR























































    • El punt de vista.

De vegades el meganarrador i els espectadors sabem més que els propis personatges de la pel·lícula. Es trobem davant del punt de vista. No importa ja qui narre els fets, sinó quina és la perspectiva des de la qual ens arriba la narració. En podem distingir tres tipus diferents:




    • Veure: Qui ens mostra els fets? Els fets els podem veure amb els ulls d’algun personatge o alguns personatges o mostrats només pel meganarrador.

    • Saber: Quin coneixement tenen els personatges, el meganarrador i l’espectador dels fets que passen? Podem saber-ne més, menys o el mateix que els personatges.

    • Creure: El coneixement que tenim del sistema de valors, les actituds, etc. dels personatges.

L’aplicació del punt de vista a la matèria narrativa s’anomena focalització, és a dir, quin és el focus, la perspectiva del relat.

En la narració cinematogràfica s’utilitza molt sovint la focalització de veure a través dels ulls d’un protagonista. És el que s’anomena càmera subjectiva. El cas més extrem es troba en el film La dama del llac (The lady in the lake), de Robert Montgomery, en què tota l’acció es veu literalment a través dels ulls del protagonista, del qual no veem mai la cara.

EL EXORCISMO DE EMILY ROSE

(Quin punt de vista és el més utilitzat. Tipus.).







Qui mostra els fets?

Quin coneixement es té dels fets?

Què sabem dels personatges?

Meganarrador

X

X

X

Personatge/s

X

X




Espectadors




X

X

Tema principal




Temes secundaris:




Tesi o Missatge:




Argument:






(Estructura: parts, seqüències i escenes de la pel·lícula).



RESUMEN


OPINIÓ PERSONAL


AMERICAN PIE: LA BODA


(American Wedding)



Dirección
: Jesse Dylan;

Guión: Adam Herz;

Producción: Bruce Cohen y Dan Jinks;

Fotografía: Jeff Cronenweth; Música: Marc Shaiman; Edición: Larry Bock; Con: Jason Biggs (Jim Levinstein), Seann William Scott (Steve Stifler), Alyson Hannigan (Michelle Flaherty), Eddie Kaye Thomas (Paul Finch), Thomas Ian Nicholas (Kevin Myers), January Jones (Cadence Flaherty), Eugene Levy (padre de Jim), Molly Cheek (madre de Jim).
Estados Unidos, 2003. 97 min..

EL EXORCISMO DE EMILY ROSE

(The exorcism of Emily Rose)

Dirección: Scott Derrickson.

País: USA.

Año: 2005.

Duración: 119 min.

Género: Terror.

Interpretación: Laura Linney (Erin Bruner), Tom Wilkinson (Padre Richard Moore), Campbell Scott (Ethan Thomas), Colm Feore (Karl Gunderson), Jennifer Carpenter (Emily Rose), Mary Beth Hurt (Jueza Brewster), Shohreh Aghdashloo (Dra. Adani), Joshua Close (Jason), Kenneth Welsh (Dr. Mueller), Duncan Fraser (Dr. Cartwright).

Guión: Scott Derrickson y Paul Harris Boardman.

Producción: Tom Rosenberg, Gary Lucchesi, Paul Harris Boardman, Tripp Vinson y Beau Flynn.

Música: Christopher Young.

Fotografía: Tom Stern.

Montaje: Jeff Betancourt.

Diseño de producción: David Brisbin.

Dirección artística: Sandi Tanaka.

Vestuario: Tish Monaghan.

Estreno en USA: 9 Septiembre 2005.

Estreno en España: 18 Noviembre 2005.


Basada en una història real, Emily Rose, en veritat va ser Anneliese Michel, d’origen alemany qui va estar posseïda per sis dimonis i Lucifer, la vida de la qual es portaria a la pantalla gran amb el film L’Exorcisme d’Emily Rose.

Anneliese Michel tenia sons com totes les xiquetes de la seua edat, el seu era ser mestra. Tot este martiri va començar a mitjan 1968, quan Anneliese tenia només 16 anys, des d’eixa edat ella va començar a tindre sacsades que estremien tot el seu cos a més de postures corporables humanament impossibles. Al veure açò, els seus pares la van portar a la Clínia Psiquiàtrica Wurzburg, on posteriorment li diagnosticarien Epilèpsia, el seu tractament va durar un llarg temps sense que arribara a haver-hi algun signe de millora. Des d’eixe moment Anneliese comença a tindre visions diabòliques durant els seus continus resos….

Després de diverses accions per part d’Anneliese, com negar-se a ingerir aliments, argumentant que no ho feia per que els dimonis li l’impedien, dormia en un sòl de pedra, menjava aranyes, mosques, carbó i bevia la seua pròpia orina, cridava per sa casa durant hores fins que escopia sang, trencava crucifixos, quadros de Jesucrist, s’esgarrava la roba; Al Setembre de 1975 el Bisbe de Wurzburg, Josef Stang, va assignar al pare Arnold Renz i al pastor Ernst Alt l’orde de dur a terme l’exorcisme sobre Anneliese Michel.

Aproximadament van durar 10 mesos els exorcismes, una o dos sessions cada setmana.Anneliese afirmava estar posseïda per Llucifer, Judes Iscariote, Neró, Caín, Hitler, i Fleischmann, un deshonrat sacerdot franc del segle XVI, junt amb algunes altres ànimes maleïdes.

La mitjana nit de l’1 de juliol de 1976 mor Anneliese Michel; durant un exorcisme; i es va establir un juí en què es va acusar el sacerdot que va realitzar l’exorcisme de negligència, perquè la xica patia d’atacs epilèptics segons els metges, encara que el tractament farmacològic no va aportar cap resultat positiu en Emily.
ACTIVITATS

1. Tema principal

2. Temes secundaris

3. Resum


4. Què saps dels exorcismes; i què opines sobre ells?. Raona la teua resposta

5. Què opines de les possessions?. Raona la teua resposta

6. Penses que realment hi ha el dimoni?. Raona la teua resposta

7. Estava Emily Rose posseïda o patia d’atacs epilèptics?. Raona la teua resposta

8. Opinió personal del següent article de:

http://www.tendencias21.net/La-espiritualidad-humana-tiene-su-origen-en-estructuras-cerebrales_a17073.html
LA ESPIRITUALIDAD HUMANA TIENE SU ORIGEN EN ESTRUCTURAS CEREBRALES
Ya es posible provocar artificialmente, por estimulación eléctrica o magnética transcraneal, experiencias místicas
Nuestro cerebro genera experiencias espirituales, religiosas, numinosas, divinas o de trascendencia, han demostrado diversos estudios sobre la epilepsia del lóbulo temporal, las experiencias cercanas a la muerte o sobre la posibilidad de provocar artificialmente este tipo de experiencias. Este hecho plantea la cuestión de si la división antinómica que solemos hacer entre materia y espíritu es correcta, al menos en lo que respecta al cerebro. Por Francisco J. Rubia.
CONCLUSIONES
De lo expuesto, cabe concluir que, dado que poseemos en nuestro cerebro estructuras que son capaces de generar espiritualidad, la consecuencia es que tenemos una predisposición genética para ella.
Que sobre esta espiritualidad se construyen las religiones, un hecho que se puede deducir de las experiencias profundamente espirituales que han tenido todos los fundadores de religiones.
Que la espiritualidad es un concepto más amplio que el de religión, ya que no existe religión sin espiritualidad, pero sí espiritualidad sin religión, como dijimos al principio.
Que la experiencia espiritual, religiosa, mística, numinosa, divina o de trascendencia es probablemente anterior a la aparición de nuestra especie sobre la Tierra.
Que lo que llamamos espiritualidad es el resultado de la actividad de determinadas estructuras cerebrales pertenecientes al sistema límbico o cerebro emocional.
Que se puede acceder a las experiencias espirituales mediante técnicas activas, como la danza o la percusión de instrumentos, como hacen los chamanes, pero también mediante técnicas pasivas como el aislamiento, la huida al desierto, la privación sensorial y de alimentos y bebidas, la meditación, etc., como han hecho siempre todos los místicos y anacoretas.
Que las drogas enteógenas permiten también el acceso a estas experiencias espirituales y religiosas y se han utilizado desde tiempos inmemoriales.
Que hoy es posible provocar artificialmente, por estimulación eléctrica o magnética transcraneal, este tipo de experiencias.
Que el cerebro sea capaz de generar espiritualidad debería obligar a una revisión de los conceptos materialismo y espiritualidad.
Finalmente, yo propondría que la antítesis espíritu-materia fuese sustituida por espiritualidad religiosa y espiritualidad no religiosa.


La narració cinematogràfica. Departament de Religió




La base de datos está protegida por derechos de autor ©bazica.org 2016
enviar mensaje

    Página principal