La representació de Montserrat (segles XV-XIX). De la meravella a la muntanya en tant que paisatge



Descargar 156.71 Kb.
Página1/3
Fecha de conversión11.09.2017
Tamaño156.71 Kb.
  1   2   3
La representació de Montserrat (segles XV-XIX).

De la meravella a la muntanya en tant que paisatge
Francesc Roma i Casanovas
L’any 1988 Philippe Joutard va donar una de les últimes formulacions sobre la relació entre la descoberta de la muntanya i l’esperit protestant i va concloure que «Avant d’être une invention protestante, la montagne est une invention humaniste»1. Aquesta comunicació pretén avançar en aquesta línia i demostrar que, a Catalunya, l’estima per una certa muntanya ha començat dins d’un context religiós i catòlic i com alguns religiosos han trobat una forma de parlar del medi ambient en un sentit positiu i estètic fins i tot abans que es produís de manera complerta la descoberta del paisatge a casa nostra.

De fet, coneixem molt bé el final de tota aquesta història, perquè a Catalunya l’excursionisme hi és present des de 1876 i la consecució de la descoberta de la muntanya ha degut molt a aquests excursionistes una bona part dels quals eren religiosos2. Podem pensar en els clergues que han practicat l’escalada (Jaume Oliveres), la espeleologia (Norbert Font i Sagué ; Marià Faura i Sans) o en d’altres que han tingut actituds menys muntanyenques (Joan Segura o Jacint Verdaguer, per exemple), fins i tot quan les estadístiques no ho demostren a les clares3. Amb tot, la relació amb l’Església va ser necessària als inicis de l’excursionisme i aquesta relació continuarà essent-nos desconeguda si no tenim en compte la història ecosimbòlica de la muntanya catalana durant l’edat moderna.

Considerada una muntanya santa o un massís de cent cims, Montserrat és la seu d’una comunitat benedictina des de l’edat mitjana. En els escrits d’alguns dels seus monjos i en els d’altres religiosos catalans assistim al naixement d’una mediança (una relació amb el medi ambient) basada en una relació immanent i estètica amb la muntanya. La muntanya de Montserrat ha estat el primer paisatge català a desencantar-se i les veus que clamaven un menyspreu del món (el contemptus mundi defensat pels les grans pensadors cristians de l’edat mitjana) hi han estat matisades en un moment molt primerenc. Aquest procés ha permès el naixement d’aquesta nova forma de trajecció (relació amb el alhora objectiva i subjectiva amb el medi ambient).

El monestir de Montserrat ha estat bastit a l’orient del massís, en una vall estreta i fresca, sota d’una gran massa de pudingues amb forma de grans agulles i on la vegetació hi és més rara. Aquesta posició ofereix certes perspectives ecosimbòliques i en fa impossibles d’altres. Per exemple, podríem trobar en ella una possible via d’explicació al desconeixement de la part occidental del massís, part que resta amagada pels cims de les principals muntanyes, o bé el simple allunyament físic podria ser utilitzat com explicació d’aquest desconeixement.


Com parlar-ne?
Per començar, hauríem de fer algunes precisions lèxiques sobre les paraules històricament emprades per parlar del paisatge. A Catalunya hem important del francès el mot paisatge aproximadament l’any 16961, però la seva utilització fora del món de la pintura és molt estranya fins al segle XIX. Això planteja un problema essencial: si seguim els quatre criteris per parlar del paisatge que ens proposa Augustin Berque2, la mediança paisatgística seria una relació del segle XIX. Ara bé, en aquest punt hem decidit de parlar del protopaisatge en el sentit proposat per Alain Roger per referir-nos “(...) aux cultures qui remplissent au moins l'une des quatre conditions posées par Berque3. Des d’aquest punt de vista, la utilització d’una sèrie de metàfores per parlar d’un medi ambient percebut i representat com una cosa agradable i amena en un moment en que no existeix un mot específic per parlar-ne seria la màxima expressió d’aquesta relació protopaisatgística.

Durant l’edat moderna, el sentiment protopaisatgístic s’ha vinculat al món agrícola o rural i la muntanya no en formava part4. Aquest fet va comportar que alguns autors que varen voler fer una descripció de la muntanya de Montserrat haguessin de recórrer a altres conceptes. En aquest sentit, el mot més utilitzat va ser el de pintura i aquest fet és molt significatiu.

La primera vegada que l’hem trobat ha estat dins de la Perla de Cataluña de Gregorio Argaiz (1677). Aquest autor dona al primer capítol del seu llibre el títol de “Sitio, pintura, y altura de la montaña de Monserrate”. Serra i Postius1 també parla de la “Pintura de la Montaña” i una mica més endavant diu que Jeroni Pujades la “pinta” d'una forma concreta. L’obra de Serra seria de la fi del segle XVIII, moment en què trobem dues noves aparicions d’aquest concepte. D’una banda, Hilario Santos, que en el sumari de la seva obra parla de la “Pintura de la Montaña” i que més endavant escriu “Baste ya de la Aparicion de Maria de Monserrate, de la pintura de su Sagrada Imagen, y de su Santa Montaña (...)”2. D’altra banda, la segona aparició del mot és una mica enganyosa, perquè es tracta de la mateixa obra, però ara publicada a Córdoba i atribuïda a un altre autor. Amb tot, però, en aquest cas el sumari ens parla de la “Descripcion de la Santa Imagen, y su hijo. Pintura de la Montaña3.

La utilització del mot pintura per referir-se al que per a nosaltres, avui dia, és un paisatge és molt significativa i ens permet parlar d’una representació estètica de Montserrat que estava latent però que, precisament a causa de la manca del mot, no s’acaba de mostrar plenament. De fet, hem de convenir que parlar de la muntanya com una cosa estètica i agradable sense recórrer al mot paisatge resulta si més no difícil, però el cas de Montserrat demostra que es podia parlar d’un protopaisatge muntanyenc a l’interior del món catòlic des del Renaixement. Però, abans que això fos possible, la muntanya havia estat percebuda en tant que meravella.


Muntanyes i meravelles
Durant l’edat moderna, la muntanya de Montserrat va ser un dels massissos més presents en les cartografies fetes per representar Catalunya. A diferència de Sant Llorenç del Munt, que només apareix en 4 mapes, Montserrat ho fa en 114 cas4. El Canigó i el Montseny arriben únicament a 33 i 31 cas. Aquesta diferent presència relativa ens mostra que la representació de la muntanya durant l’edat moderna no té res a veure ni amb la altura del massís ni amb la seva extensió. En un altre lloc5 hem demostrat que aquestes diferències deriven d’una única concepció: la muntanya en tant que meravella. En aquest sentit, tot i que no estiguem plenament d’acord amb les idees de Sylvain Jouty, acceptem de la seva exposició l’afirmació que les muntanyes durant l’edat moderna s’inscrivien en el gènere dels mira­bili­a6.

Podrem entendre una mica millor la preeminència de Montserrat si sabem que les élites culturals catalanes es miraven les muntanyes com a objectes geogràfics vistos en tant que meravella, coses extraordinàries que donaven a veure el poder diví. Una meravella, en el sentit geogràfic que aquí defensem, era una mostra d’un espai sagrat que, com explica Mircea Eliade7, era un espai discontinu, amb centres d’alta significació i altres llocs que eren com inexistents. L'espai sagrat és l’espai eficaç, rellevant, fecund, potent, important i significatiu, mentre que l’espai profà es correspon amb l’habitud, l’obvietat i la manca de càrrega emotiva significativa1. Aquesta és la imatge que els gravats i els mapes que hem estudiat ens mostra: Montserrat es reduïa a un cercle que tenia el seu centre al monestir i que arribava fins al cim de Sant Jeroni: la resta, el que quedava més a ponent, “no hi era” i la cartografia especialitzada en va donar bona prova, fins i tot al segle XIX. Ara bé, aquesta prova també la podem trobar en la literatura de l’edat moderna.

Més enrere ja hem dit que la part occidental del massís resta més allunyada del centre que seria el monestir, però amb això no en tenim prou per explicar-nos el seu desconeixement, perquè aquest no és gens present en les classes populars, les quals treballen aquesta part de la muntanya, li donen topònims i n’expliquen llegendes.

L’estudi de les representacions gràfiques de les muntanyes catalanes en la cartografia moderna ens mostra que la majoria d’elles eren ignorades. En tot cas, quan se’n parlava, no era per ser muntanyes, sinó per ser lloc meravellosos i extraordinaris on alguns fets que tinguessin aquestes mateixes característiques havien tingut lloc. Aquesta tendència no és gens estranya, perquè ens movem en una societat que tenia un gran desig de consumir aquest tipus de materials extraordinaris2. I aquesta concepció ha tingut unes conseqüències molt important sobre la imatge de la muntanya de Montserrat.

La muntanya, com la mar o els boscos, eren “(...) le théâtre de manifes­tati­ons extraordinaires ; ils sont le domaine du merveilleux” ; “(...) la montagne est un domaine où tout est possible3. Muntanyes, mars i deserts, “(...) sem­blaient réservés à l'exceptionnel, à la fois lieux du mervei­lleux et du maléfique. On retrouve jusque chez les cartograp­hes du XVI et XVII siècles la même croyance naïve (...)”, per exemple en Nicolas de Fer4. Aquest en tant que ha permès que Montserrat sortís de l’indicible5 i fos conegut abans que les altres muntanyes, però alhora això va fer que se n’hagués de parlar en tant que meravella.

Diversos autors qualifiquen Montserrat com una de les grans meravelles del món: al segle XVII, Antonio Yepes creia que Montserrat era coneguda per les seves meravelles6. El cosmògraf valencià Josep Vicente del Olmo també pensava que Montserrat podria tenir un lloc entre les meravelles i els prodigis més grans del món7­­­­­, opinió comparable a la de Roig i Jalpí8. D’altres autors també mostren que durant el segle XVII el santuari o la muntanya de Montserrat eren considerats com la “Primera de los orbos marabilla1 o bé “(...) la octava marivilla (sic) del Mundo (...)”2. El mateix trobem al segle XVIII, com ho demostren els treballs de Josep Aparici3 o d’Enrique Flórez4.

Aquesta visió en tant que meravella, que correspon a una concepció de l’espai que encara no s’ha convertit en una cosa extensa i homogènia, ha fet que una gran part del massís fos ignorada. Aquesta part amagada (per a les élites, siguem clars) s’estenia cap a ponent de la muntanya, un lloc considerat perillós i desert per a la major part dels autors estudiats.

Així, el Libro de la historia y milagros de Pere de Burgos (1514) explica aquesta part occidental del massís com un lloc inaccessible, perillós i deshabitat5. Aquest límit ecosimbòlic serà reprès per Antoni Brenach en el seu poema Saxia (vers 1543)6. A inicis del segle XVII, Antonio Yepes cita un altre text de les mateixes característiques7 i el mateix repeteix Juan de Campos a mitjan segle8. Al XVIII, Lluís Montegut dirà més o menys el mateix9. Aquesta tendència continua fins al XX, segons les indicacions del botànic Joan Cadevall10 i ha estat represa per Francisco de Zamora11.

Això pel que fa a la literatura de l’edat moderna. Però aquest manera de mirar la muntanya ha tingut una clara repercussió en la cartografia i d’aquesta manera trobem mapes que obliden la part occidental del massís. L’exemple més clar és el de Gaietà Cornet i Mas en un mapa que es va publicar l’any 1858 dins del seu llibre Tres días en Montserrat, mapa que s’inspira clarament en un gravat d’Alexandre Laborde. En aquest cas, la part occidental de la muntanya és menyspreada i ignorada i queda resumida en sis cims.

D’altra banda, aquesta tendència s’acompanya d’un desconeixement d’algunes parts que es troben en la zona coneguda, especialment els cims1. La història dels cims de la part occidental ens mostra que aquests varen ser recuperats per l’élite cultural des del segle XVIII i que després varen esdevenir cada cop més populars entre els habitants de les poblacions allunyades de Montserrat. És el cas de la Roca Foradada, dels Flautats, de l'Albarda Castellana, del Montgròs, del Gegant Encantat, del Cap de Mort, etc., agulles de la zona oriental de la muntanya o del seu vessant nord.


La descoberta del Montserrat modern
L’edat mitjana ens ha deixat algunes mostres de textos en què la relació amb Montserrat és molt negativa. La Crò­ni­ca de Bernat Des­clot (finals del segle XIII - principis del XIV) parla de Mont­serrat com d’un lloc molt salvatge i agrest, rodejat de muntanyes i de feres2. No és aquest l’únic cas, com Artur Farinelli3 ho ha mostrat. Ara bé, amb el món modern, la qüestió canviarà un mica i es podran sentir algunes veus que parlaran de la diferència de la muntanya de Montserrat respecte a les altres. En aquest sentit, podem detectar clarament dos pols ecosimbòlics: d’un costat, els Pirineus; de l’altre, el massís de Montserrat.

Un text d’Esteban de Corbera (1678) mostra a les clares que els llocs muntanyencs, i especialment pirinencs, són lloc desagradables i que fan Catalunya «(...) estéril o desierta (...)»4. Al mateix moment, Cristóbal Virués parlava dels Pirineus com d’un lloc glaçat i perillós i alhora deia que els cims de Montserrat servien per donar bons sentiments a les ànimes5. Sobre això, un text publicat pel monestir vers 1758 afirmava que mentre les altres muntanyes produïen horror, Montserrat era diferent6. Malgrat que un estudi detallat no permet de trobar en aquesta expressió una mirada paisatgística, aquests mateixos mots varen servir més endavant per explicar la diferència (des del punt de vista de l’estima estètica de la natura) entre Montserrat i les altres muntanyes. Serà el cas, per exemple, de l’abat del monestir, l’any 18711.

El procés de desencantament de l’espai de Montserrat, que comença al segle XV i acaba al XIX, ens mostra el naixement d’una nova mediança. Al principi, hauríem de parlar dels escriptors i religiosos Jeroni Pau, Pere de Burgos, Cristóbal de Virués i Antoni Brenach com els institutors d’una sèrie de tòpics que més tard seran represos per altres escriptors.

Jeroni Pau ha escrit, vers 1475, De fluminibus et monti­bus hispa­niarum libellus i amb ell la prosa descriptiva i quasi geogràfica, inspirada en Boccacio2, permet a les muntanyes l’entrada en el món de la pertinença. Des del punt de vista paisatgístic que ens interessa, Pau parla d’una muntanya que mostra un esperit sagrat3. Per a ell, la muntanya de Montserrat encara no és percebuda explícitament com a cosa agradable -fet que no tindrà lloc fins al principi del segle XVI4-, però nogensmenys Pau ha establert alguns dels tòpics més repetits des d’aquell moment.

En el mateix univers ecosimbòlic, hauríem de parlar del Libro de la histo­ria y milagros hechos a invo­cacion de Nuestra Señora de Mont­serrat, publicat l’any en 1514 i atribuït a l’abat del monestir, Pere de Burgos. Les diferents reedicions de l’obra indiquen l’interès per la seva lectura en aquell moment5. Des del punt de vista que ens interessa, cal remarcar que, per a Pere de Burgos, més enllà de l’aspresa del massís hi ha una gran bellesa que fa oblidar les fatigues dels caminants que s’hi presenten:

La aspereza desta montaña es grande, y a los que la miran de lexos, parece cosa muy fatigo­sa, y espan­table, y que parece impossible poder andar por ella: empero con todo esto es tanta la hermosura en la orden, y compostura della, que el deleyte que tienen en la mirar, y contemplar andando por ella, les quita otro qual quier trabajo, y fatiga que les da su aspereza, y trabajosas subidas1.


De fet, Pere de Burgos fixa la major part dels tòpics compartits per tots els autors fins a la Il·lustració2. Però hi ha un fet que ens sembla remarcable: per a ell, fins i tot les roques i penyals que formen la muntanya són agradables: «(...) mas aun las mesmas peñas en su as­siento y compostura tienen tanta hermo­sura, que deleytan los ojos de los que las contemplan (...)»3.

Més tard, vers 1543, el monjo Antoni Brenach escriu el seu poema Saxia4. Cal remarcar que en ell hi ha un sentiment protopaisatgístic molt interessant5, tot i que això no hauria d’haver permès que en cap cas se’n fes una traducció utilitzant el mot paisatge, com es va fer a principi de segle6. Saxia influirà molt clarament en un altre poema escrit per Cristóbal de Virués, un altre escriptor que també va ser monjo del monestir de Montserrat durant més de vint anys. El poema Monserrate (editat per primer cop l’any 1588) va ser lloat per Cer­van­tes en un passatge del Quijote7. Ja hem parlat de la comparació que Virués feia entre els Pirineus i Montserrat, però ens sembla interessant afegir-hi que per a ell, aquest darrer massís era una “dulcísima montaña” o un “hermoso monte” sens rival quant a “belleza admirable y en regalo1.

Aquests autors representen la introducció de la muntanya en els temes pertinents per a l’élite cultural catalana; des del punt de vista paisatgístic, són ells els qui han tret la muntanya de l’indicible. Com és sabut, aquesta nova mediança va entrar en crisi al segle XVII. En el cas que estudiem, el segon moment en el desenvolupament d’una mendiança protopaisatgística ha d’esperar un fet molt important en el món de les representacions: l’arribada de la filosofia de la Il·lustració i el naixement de la ciència moderna. Des d’aquell moment, una altra sèrie de tòpics es varen posar en marxa en la trajecció amb el massís català.

L’any 1758 el Compendio Histo­rial -una història del monestir publicada de forma anònima per aquesta institució- parlava d’una esquerda a la muntanya de Montserrat que faria parlar molt als naturalistes2. Aquesta expressió ens indica que ja en aquell moment hi havia gent preocupada pels problemes científics, però, a més, avui dia sabem que es tractava d’un conflicte que duraria fins al segle XX. Es tracta d’una oposició entre ciència i religió que durà aquestes dues pràctiques a oposar-se de forma violenta però que, al mateix temps, va permetre unes certes relacions entre ambdues. En aquest punt hi ha un fet molt interessant: en comptes d’oposar-se a la ciència moderna, alguns monjos del monestir es dedicaran a dur a terme recerques en el camp científic3. Aquest fet va ajudar sens dubte a apropar les posicions i a evitar que la geologia, i amb ella la muntanya, esdevingués el terreny de la lluita entre la ciència i la religió.

En aquest context, hi ha exemples que mostren que la ciència serveix a la religió de base per tal de mantenir la seva capacitat heurística. Però, des del nostre punt de vista, l’important és el fet que tot això no es va limitar al món de la recerca científica, sinó que va abastar fins i tot el domini de la representació estètica del massís. Per comprendre aquest procés cal que parlem abans dels models que han permès la presentació de la muntanya en tant que una cosa agradable durant l’edat moderna catalana.
Els tòpics del Montserrat modern
En aquest sentit, hi ha tòpics molt interessants, com per exemple la posició central de Montserrat en relació a la geografia catalana o el fet que aquesta muntanya s’aixequés solitària al centre del país. Però, amb tot, no volem aprofundir aquests punts perquè ens sembla que hi ha altres tòpics més interessants des del punt de vista que ens interessa.

Un d’aquests tòpics és la representació de Montserrat en tant que jardí. Diego Cuelvis, a la fi del segle XVI, deia que els boscos de la muntanya eren uns jardins molt ben compostos1. Avui dia sabem que el jardí era un dels models per estimar les muntanyes i, des d’aquest punt de partida, es comprèn que altres autors com Gregorio de Argaiz2, Juan de Campos3, Pere Serra i Postius4, Grau i Solà5, Francesc de P. Crusellas6, el Diccionario geográfico universal de 1832 i altres insisteixin sobre el mateix tema. Com va dir el pare Figueroa: “Que aquí, como es María la hortelana, medran las plantas sin la industria humana7.

En relació a això, cal dir que, en general, els autors estudiats parlen, gairebé sempre, de les plantes de Montserrat. Lluís Montegut (un altre monjo lligat al monestir) deia que formaven un parterre molt ben entretenu:

Ces rochers sont couverts d'une infinité de fleurs, qui peuvent disputer pour la beauté avec celles des parterres les mieux cultivez ; &, ce qu'on aura de la peine a se persuader, c'est que malgré la dureté du rocher, & l'injure des saisons, elles se conservent toûjours dans leur éclat & ne se flétrisent point de toute l'année. Celles que l'on y remarcque le plus communément sont l'oeillet simple, l'aiglantine & la violette”.


Une infinité d'arbres d'une frosseur surprenante sortent des fentes de ces roches, quoiqu'il n'y paroisse point de terre ni d'humeur ; mais les plus gros chênes naissent dans ces lieux si secs, & l'on en voit une grande quantité, non-seulement au bas de la montagne, mais même sur les plus hautes pointes des rochers : ces arbres conservent leur verdure toute l'année, de sorte qu'il semble que le Maître de la nature ait répandu une benediction particulie­re sur cette montagne en faveur de la Sainte Vierge qui y est honorée de tous les fidelles8.

Vue de loin la montagne parait très aride, cepen­dant elle renferme plus de cinq cent espèces de plantes salutaires, dont plusieurs mèdicinales (...) Il n'y a ni trou ni ouverture où il ne pousse quel­que arbuste ou quelque plainte, c'est que l'air dans cette montagne produit en abondance les germes de la vie et de la santé1.

Per comprendre les raons de l’exuberància floral de Montserrat, (un tòpic repetit per molts d’altres autors que no citem), cal que ens aturem un moment en Montegut2. Per a ell, Montserrat és una muntanya agradable, però també una muntanya santa feta a imatge de llocs profundament ancorats en la cultura religiosa occidental. Per això el seu nom li ve del fet que «(...) a perdu la forme, et l’intégrité que dieu lui avait donné quand il l’a crié sans cassement aucun, et depuis ce non imaginé accident, elle restât défigurée, et partagé en morceaux »3. L’incident no imaginat al qual es refereix Montegut és la mort de Jesús al Gólghota i els terratrèmols que es varen produir com a conseqüència, els quals varen ser la causa de les esquerdes que es veuen en la nostra muntanya.

Sobre això, segons Argaiz, cronista dels benedictins segons la seva definició, Montserrat havia estat creada lletja com totes les muntanyes, però a causa del sentiment que va mostrar en el moment de la mort de Jesús, Montserrat va canviar la seva fisonomia per adquirir un aspecte més agradable: Montserrat va morir lletja per ressuscitar bella. A més, com a premi, Déu li hauria donat pedres precioses i herbes que creixerien allà on d’entrada semblaria impossible4.

Si Argaiz i Montegut utilitzen una barreja de les explicacions bíblica i científica per explicar la morfologia de la muntanya, una cosa semblant han fet Enrique Flórez5 o Miquel Muntadas6. En general, els autors que parlaven de Montserrat acabaven fent lloances a Déu quan veien que aquesta muntanya, que d’entrada semblaria estèril, era en realitat plena d’arbres i plantes perquè allà hi havia alguna cosa més que natura. Montserrat com ecosímbol servia per recordar certs fets importants. Aquesta muntanya mostrava i recordava la mà divina perquè es creia que no reunia les condicions necessàries per ser plena d’herbes i de plantes. Però la vegetació hi era abundant i, per tant, les plantes aromàtiques hi havien de viure gràcies a Maria ; a més a més, aquests vegetals havien rebut els poders divins1. Aquesta mena d’idees va arribar fins al segle XIX.

Un altre dels elements que fan agradable la muntanya de Montserrat és la presència d’aigua, una aigua que dóna vida a les plantes, però que és agradable per se. Hi ha molts autors que parlen de l’aigua del massís i que diuen que hi és abundant, però quan hi arriba Henry Swinburne, a la fi del segle XVIII, amarat de llegir diversos clàssics, s’adona que l’aigua hi és escassa, fins al punt de generar problemes i aquest fet nega la veracitat de les descripcions que ell ha llegit2.

L’aigua va ser un dels elements paisatgístics més clars de l’edat moderna, especialment si es trobava en moviment. Així, Antonio Yepes deia que els rierols que queien de la muntanya donaven plaer a la vista3, sentiment compartit per Jeroni Pujades4, Serra i Postius5 o Víctor Balaguer6.

L’aigua és inseparable de la vegetació, però és també un dels elements paisatgístics per excel·lència de l’edat moderna. En concret, va ser un dels primers objectes protopaisatgístics de la història occidental. Ara bé, l’aigua i la vegetació formaven part d’un mite més ampli -el del paradís terrestre- que permetien veure la natura en tant que protopaisatge en el sentit d’Alain Roger.

Un altre dels tòpics paisatgístic del Montserrat modern -potser el més estrany per a nosaltres- és la representació d’aquesta muntanya en tant que ciutat. El primer pas era parlar de l’harmonia, l’ordre i la simetria del lloc. I el segon reportava una muntanya que era una ciutat rodejada de muralles: Brenach, Virués, Jeroni Jorba7, Pedro Medina8, Jeroni Pujades, Argaiz1, Juan de Campos2, Josep Vicente del Olmo3, Manuel Marcillo4, Francisco de Ortega5, el Compendio historial6, la Historia verdadera d'Hilario Santos Alonso7, Enrique Flórez8, Víctor Balaguer9, Martí i Cantó10 i Fors de Casamayor11 fan servir aquest tòpic.

Tots aquests autors deien que aquesta bellesa havia estat el resultat de la mà divina, però a vegades, per expressar-la, havien de recórrer a un model arquitectònic. Aquest no és cap fet estrany ni excepcional: els monjos del segle XII, diuen MacDannell & Lang12, varen promoure un concepte urbà del cel en què la imatge de la ciutat de Jerusalem es va convertir en model paradigmàtic. També l’infern es va urbanitzar als dos-cents italià i va passar de ser una sèrie d’espais indefinits i sense límits a ser vist com una ciutat subterrània1. Jean-Pierre Nardy explica que la carto­grafia moderna va seguir aquesta tendència no per una mancança, sinó per una «(...) perception originelle de la montagne (...) selon laquelle les volumes montagneux sont figurés en imitant des formes architecturales (tours, arcs, porches, etc.) et en intriquant étroitement reliefs naturels et constructions humaines2. Ara bé, el cas de Montserrat mostra que aquesta representació formava part d’un model més complex.



  1   2   3


La base de datos está protegida por derechos de autor ©bazica.org 2016
enviar mensaje

    Página principal